Per Javier Torrents
Com a membres de l’equipo Diatletic, 20 corredors diabètics vam prendre part el passat diumenge 5 de febrer a la Mitja Marató de Granollers, probablement la més popular del país, amb quasi 5.000 inscrits. Aquesta iniciativa liderada per Jaume Picazos i la Fundación para la Diabetes (www.fundaciondiabetes.org) amb la col·laboració de Roche i de la Fundació Sardà Farriol ha tornat a demostrar que la constància, la determinació i l’entrenament tenen més importància que el fet de ser diabètics per aconseguir un repte esportiu.
La competició comença a les 10:30, després de veure sortir els patinadors i els participants amb cadires de rodes. El dia és clar però fa bastant fred i tots els corredors fem saltets i ens movem accelerats per combatre el fred i per matar els nervis. Davant nostre, en primera fila hi ha Haile Gebrselassie, plusmarquista mundial de la distància i futur guanyador de la prova. Minuts abans de la sortida tots ens hem fet un control de glicèmia. En la majoria de casos ha sortit una mica alt. En el meu cas 330 mg/dl, massa alt per començar la prova. No sé si m’he rebaixat massa la insulina de l’esmorzar o que els nervis em traïcionen, però decideixo posar-me 2 unitats extres. Tinc por que pugui tenir alguna hipoglicèmia durant la prova, per aquest motiu porto gran quantitat de sucre. Iniciem la prova, cadascú intenta concentrar-se i buscar un bon ritme. Els primers quilòmetres són de lleugera pujada i discorren entre els carrers de Granollers. Em marco un ritme amb el meu pulsòmetre per dosificar-me. Costa que les cames s’escalfin, però vaig avançant i cada vegada em veig millor i amb més confiança. Arribem a una rotonda que és el Km 5 on ens espera l’aigua i una tauleta organitzada per la FSF amb Serafín a la capdavant amb glucòmetres i begudes isotòniques. Decideixo no fer-me la prova perquè prefereixo no parar el ritme, però agafo un Isostar per prendre sucre. Encara que em trobo bé no vull patir cap baixada perquè en una prova tan llarga em costaria recuperar-me. Seguim corrent direcció a la Garriga on hi ha la meitat de carrera. En aquest tram em creuo con el cap de carrera que són dos africans ments que semblen volar. Mentre llegeixo el cartell de Km. 7 continuo mantenint un ritme còmode sense forçar per poder acabar bé. En arribar a la meitat de la carrera torno a veure gent del grup. Aquesta vegada és Pilar qui em dóna una beguda i m’ofereix la màquina, però com que em trobo bé continuo i no m’aturo. Les llargues rectes que abans resultaven desesperants pujades s’han convertit en agradables baixades que animen a incrementar el ritme. La meva mitjana per quilòmetre fins aquest punt ha estat de quasi 5:30, i si vull arribar al meu objectiu de 5 min/Km he d’apretar. M’animo perquè vaig avançant altres participants. En el Km. 15 torno a renunciar a la màquina i després d’agafar una ampolleta d’aigua entro de nou a Granollers. Els últims quilòmetres es fan entre gent que aplaudeix i anima, em pregunto com es deu sentir el campió en passar per aquest punt quan jo experimento una gran emoció por acostar-me a la meta. L’última recta de quasi 2 Km permet veure la meta al final, així que accelero per arribar tan aviat com sigui possible. 1:47:24, aquest és el meu temps, una mica superior a l’esperat, però em sento satisfet. No he tingut cap problema, ni muscular, ni amb el sucre i he dosificat el meu esforç com marquen els experts. Em faig un control de glicèmia i estic a 180 mg/dl, suposo que he pres massa sucre durant la prova, però millor així.
Un cop en la zona de meta ens agrupem amb els altres membres de l’equip. Els temps d’alguns són increïbles, dignes de gent molt preparada, i ja comencen a programar la següent carrera. Sergi Vernet, que durant la setmana anterior es va fer famós per la seva determinació per convertir-se en Mosso d’Esquadra malgrat que se’ls nega a les persones diabètiques, amb un crono inferior a 1:30 demostra estar més que preparat per afrontar aquesta experiència professional, ànims!!!
Després d’una dutxa ena n’anem tots a menjar junts i a comentar la carrera. Les cares de satisfacció són palpables, i també de tots aquells acompanyants i voluntaris que ens han donat suport durant tota la carrera, sense ells tot hauria estat més difícil i ens hauríem sentit més desemparats. Gràcies.
Un cop més, demostrem que malgrat dur un dorsal d’un altre color per ser diabètics, no tenim cap limitació. Un bon control y entrenament ens pot arribar a aconseguir qualsevol fita. Enhorabona a tots i fins la propera aventura!!!
