Una nova sortida ens porta a 9 de colla fins a l’entrada de Ribes de Freser, son 2/4 de 11 del matí i ja enfilem cap al bonic poblet de Bruguera, un cop allà decidim deixar els cotxes i començar la nostre ruta prevista però com no tenim massa clar per on puja el camí i les marques son molt difuses, per majoria decidim fer l’ascensió des del coll de Jou.
L’ascensió per aquí és de només una horeta de pujada i la baixada pel mateix lloc, arribem al peu del Taga per una pista emporlanada que va des de Bruguera fins Sant Joan de les Abadesses, un cop al coll del Jou deixem els cotxes i fem camí cap al cim, ja des dels mateixos cotxes veiem la creu de la part més alta de la muntanya, ja que és una muntanya molt pelada i sense cap arbre que pugui fer-nos dubtar del camí.
La pujada és curteta però bastant dureta i això fa que anem fent zigazagues per suavitzar la pendent, el vent és molt fort i fa que costi més de pujar segons quines zones, prop de la una del migdia fem cim i decidim descansar les nostres cames.
Vist el vent que fa, decidim baixar i dinar pel camí en un lloc on no ens toqui aquest maleït vent.
Jordi
El diumenge 21 de maig del 06 uns quants joves diabètics i d’altres que tenen que aguantar sovint aquests últims, vam fer una altra incursió a la natura. Aquest cop tocava pujar al Taga. A una hora de joves (dos quarts d’onze) estàvem tots apunt a Ribes de Freser per començar a tirar cap a Bruguera. Com ja comença a ser habitual els de Girona van arribar tard però això no ens va fer defallir de fer aquesta gesta. Un cop a Bruguera i després de llegir-nos la ruta un parell o tres de cops, vam començar a enfilar per una pista que el cap de 50 metres s’acabava. Tots una mica desmoralitzats ja que no feia 5 minuts que havíem començat i ja ens havíem perdut, vem fer reunió per tal de discutir si valia més perdre’s un altre cop i acabar sortint a la tele com a "grup de joves desapareguts a la comarca del Ripollès" o agafar els cotxes i fer una mica de trampa pujant per una pista asfaltada fins a Coll de Jou on teníem el cim a un parell de passes. Per majoria absoluta va sortir l’opció motoritzada i un cop més els organitzadors ens vem veure desorganitzats per aquesta majoria, (no hi ha dret). La pujada des de Coll de Jou era curta però molt intensa ja que es puja 400 metres de desnivell amb molt poca estona.
Un cop a dalt ens vem fer la foto de rigor i després de fer una mica el “ronso” vam acabar baixant. A mig camí vem treure els entrepans i ens vem atipar com lladres i després uns quants arreglàvem el mon els altres preferien fer una becaina estirats a la gespa mentre un ramat de xais cegaven la gespa al voltant nostre.
Tots plegats vem gaudir d’un bon dia i vem retirar cadascú a casa seva a esperar el fatídic dilluns (dia d'anar a treballar).
Abel